Amèrica és: "Puro Teatro"
Por Antoni Torreño, escritor.

Perdoneu amigues i amics de TAE informa, que comence una secció sobre el teatre que veig als Estats Units i no ho faça reflexionant sobre cap peça teatral. Intentaré explicar-vos que no és necessari; que per a un europeu que ha aterrat fa poc i per primera vegada ací, la vida que veu al voltant ja és plena de formes teatrals ben significatives -és la teatralitat de la vida quotidiana de què parlava Xavier Fàbregas si no recorde malament. No és que nosaltres no tinguem formes teatralitzades en el nostre quefer de cada dia. Per suposat que en tenim, però com que hi estem immergits i acostumats, sovint ni ens adonem què del que fem correspon a reaccions genuïnes individuals a noves situacions, i què a comportaments socials altament ritualitzats.

Doncs sí. Tots en fem, de teatre. És cert. No obstant això, rodejat de ianquis com estic des de fa tres mesos, no se m'escapen els seus tics parateatrals, que ausades que els agraden! De fet des de les primeres setmanes d'estada al país se'm va clavar al cap que podria estar vivint dins d'una pel·lícula o d'un telefilm de tants que ens arriben. No t'adones, fins que no estàs ací, per exemple, que els escandolosos i cridaners cotxes de la policia no són només un decorat cinematografic sinó sobretot una posada en escena contínua que surt l'efecte d'acollonir a tot el personal.

Més detalls: l'animalada de l'estavellament dels avions a les Torres Bessones ha convertit a tot quisqui arreu del país en abanderats del seté de cavalleria enarborant senyeres americanes per balconades i fermalls. Als seus cotxes, de resultes del seu fervor nacional, els ha eixit una altra antena patriòtica: la senyereta onejant al vent sobre la finestra. Les conseqüències mediàtiques dels atacs terroristes han estat ben notòries. A la televisió es muntaven reality shows que eren per posar-se a plorar. De sobte algun governador decidia un dia que volia que totes les persones del seu Estat eixiren al carrer a la nit amb un ciri encés per fer una fotografia satèl·lit que confirmara amb fets la maxima repetida fins a la sacietat: "Unit we stand" Units seguirem en peu... Seran presuntuosos i teatreros!

Eixe és un capítol, i un altre per exemple també, l'institut on treballe. La posada en escena dels esports d'equip presentant-se amb moneries i música; l'espectacle de les cheer girls amb pompons; el món dels corredors abarrotats d'estudiants obrint i tancant les taquilles; elles, pintades com per anar de festa; ells, amb la gorra clada de mil maneres; els dicursets preparats per a cada ocasió adobats sempre amb dosis de brometes i sensibleria americana...

No res, amigues i amics de TAE informa, que la vida és puro teatre, i Nordamèrica no n'és una exepció. De fet, com que estem tan passats per la videoteca americana, a mi no se m'ha llevat encara la impressió, com vos he dit al principi, d'estar botant d'una pel·li a una altra. Sensación de vivir a l'institut; una de polis xulos quan vaig amb cotxe; o una de camions a la carretera; o una de marginació social quan em passege per depén on; o una d'explosions i catàstrofes i dolents tipus Bruce Willis el dia 11 de setembre i següents; o un pastisset de telefilm diumenge de vesprada, al voltant dels barris residencials... Açò és el teatre americà, el del carrer, el que es reconeix després de mamar tanta tele i tant de cine de Hollywood com mamem. També n'hi ha, i molt bo, el teatre que es gaudeix assegut en un pati de butaques. Però d'aquest teatre en parlaré potser al proper número.

"Don Juan Tenorio" En el Teatro de la Comédia
Els vells còmics se sabien, es saben, el tenorio de memòria. Fa anys, quan les companyies eren de repertori i gairebé estables, on vulga que els arribés el mes de novembre representaven Don Juan Tenorio, la coneguda obra de José Zorrilla. Era una tradició, un costum, que el públic exigia mantenir. Encara que no amb la profusió d'antany, segueixen arribant tenorios als nostres escenaris. El 17 de novembre es va aixecar el teló del Teatre de la Comèdia (Príncep, 14 - Madrid) per a oferir Don Juan Tenorio, de José Zorrilla, en una producció del Centre Dramàtic Nacional, en versió d'Alfonso Zurro qui també dirigeix l'espectacle. Hèctor Colomé interpreta el Don Joan i la novícia Donya Inés corre a càrrec de María José Goyanes; figurant en el repartiment, entre uns altres, noms com Luis Varela, Teófilo Calle, Victoria Rodríguez, Charo Soriano i Amparo Soler Leal. Alfonso Zurro, respecte a la seva adaptació, diu que el seu don Joan era un senyoret de "cortijero" ja madur, entrat en anys, i que conservava aquesta galanura i bellesa d'abans amb que el temps lustra/ a alguns elegits. El tal don Joan, que en la realitat es cridava don Luis, es va instal·lar en un asil on li va donar per la faràndula i va decidir representar el Don Juan Tenorio, potser volent reviure el seu passat. D'aquest joc de realitat i fantasia sorgeix aquesta funció que es podrà veure fins el 30 de desembre. Posteriorment la companyia eixirà de gira per Castella-Lleó, Sevilla i València.

Salvador Enríquez
e-mail : senriquez@worldonline.es

El currículum del mes
En aquesta secció us anirem presentant mensualment a un dels nostres alumnes. Si vols posar-te en contacte fes-lo a través del e-mail del taller.

Nadia Alonso Tarazona, 18 anys.

Pertanyent al grup de teatre de Puçol (València) Boig Teatre amb el que ha realitzat nombroses activitats principalment com actriu. A més dels seus estudis de batxiller i COU ha realitzat cursos de teatre, dansa i cant. Compagina la seva activitat teatral dintre dels circuits professionals amb l'estudi sistemàtic de la carrera teatral. Actualment és alumna del taller en el curs d'interpretació .

Gretel Stuyck: Una nova promesa del cinema espanyol
Entrevista realitzada per la periodista Mariam Viguer

Gretel Stuyck està últimament donant que parlar pel seu paper de reportera sarcàstica en el reeixit programa de cor de la televisió valenciana Tela Marinera, però ni de bon tros ha sorgit del no-res. Gretel és una polifacètica ballarina i actriu que a més d'haver anat sembrant el seu trajecte professional amb col·laboracions en companyies de dansa-teatre, com Ananda Dansa, o teatrals, com L'horabaixa, entre altres, també ho feia a través de la càmera. Va començar els seus pinets a la televisió presentant programes com Capi Cua de Punt Dos i l'atzar li ha dut A Tela Marinera. Però no és l'única cosa que fa: Dripping, Història d'un cavall, El Messies de Tergal, Severo Ochoa, alguns curts... tot això durant els últims mesos i sempre que li sobra un minut. Per això, ací està, exercint una professió que li agrada i en la qual segur arribarà lluny. També ha tingut temps per a dedicar-nos aquesta entrevista en la qual vam parlar dels seus últims treballs:

P/ ¿Quin ens anem a trobar en Dripping?.

R/ Us aneu a trobar una comèdia molt divertida, un Pep Munné magistral i un repartiment essencialment valencià.

P/ Encara que a l'anterior TAE informa vam poder conèixer l'argument de la pel·lícula, ens agradaria que ens fessis una sinopsi de Dripping.

R/ És una crítica al món de l'art majorment. Tracta d'un pintor que es veu embolicat en una sèrie d'esdeveniments que li duen a la catàstrofe quan en principi semblava que li duien al triomf en el món de la pintura. Jo interpreto a una "galerista" molt dolenta que, per despit amb altre pintor, li promet al protagonista que va a guanyar un concurs i que l'única cosa que ha de fer és pintar un quadre enorme. A ell, li toca llogar un local per a ficar el llenç perquè no li cap en el seu pis i li comencen a passar una sèrie de coses al quadre: el quadre es pinta sol. És la teoria del dripping, la tècnica del vol: llences la pintura i cau sola. Aleshores és l'atzar qui més o menys ho pinta. En resum, és una comèdia molt completa i divertida.

P/ ¿Com va ha estat el rodatge amb l'equip i especialment amb Pep Munné?
R/ ¡Fenomenal!. En aquesta pel·lícula de pressupost bastant reduït i en la qual el director ha treballat tant i ha cuidat el projecte amb tant amor, ens hem bolcat tots, tant l'equip tècnic, com el d'art i el dels actors. Hem tirat moltes hores de rodatge. L'ambient era boníssim, acabàvem de rodar i encara ens apetia anar a prendre unes cerveses. Vicent Monsonís, el director, em va dir que em dugués el paper a mi, que no havia temps per a construir el personatge i que Gretel era la "galerista"/

P/ Comenta'ns l'experiència de fer una llargària i el teu personatge.

R/ Ha estat el meu primer llarg i també el meu primer paper important. Encara que he tingut molt poc temps per a preparar el personatge ortodoxament, Pep em va ajudar un muntó. El personatge estava escrit per a una dona major, una dona adobada, dolenta, però com jo no donava amb aquesta dona per molt que em maquillara, vaig haver de refer el meu personatge. Em vaig convertir en una nena fatxa el pare de la qual era "galerista". Vicent Monsonís, el director, em va dir que em dugués el paper a mi, que no havia temps per a construir el personatge i que Gretel era la galerista. Vaig haver de buscar en mi tot el que tenia de Genoveva. Encara que, com gairebé tot el món, no m'agrade (sóc molt crítica amb mi mateixa), estic molt contenta del resultat. A més, gràcies a aquest paper, m'han anomenat als premis Tirant.

P/ Últimament, t'hem vist en escena amb Història d'un cavall, ¿com et desemboliques en un musical?.

R/ Molt be. Encara que he fet la carrera de dansa clàssica i he estat molt temps en una companyia de dansa-teatre, mai havia pensat que podria treballar en un musical( en el cant, només em defense), però em van escollir i ha estat una experiència bonica. A més, ens vam trobar en un moment de boom dels musicals a Espanya.

P/ Ací fas de cavall i supose que no t'haurà estat fàcil posar-te en la pell d'un animal, fer-lo creïble, ¿com t'has preparat per a interpretar a un equí?.

R/ Ha hagut un treball bastant llarg per al que es triga a preparar un musical (els musicals es munten en 2 o 3 mesos). Hem estat quatre mesos quan ja estava muntat; és a dir, aquest temps no s'ha emprat en la creació, sinó a buscar moviments de cavall sense encara interpretar-lo, així després cadascun buscaria el seu. Per a això, hem fet classes de mim durant un mes. La veritat és que ha estat un treball de cos molt bonic. De cop i volta, et trobaves improvisant ja com un cavall. La gent que ho veu diu que al final ja no veus persones.

La gent gran del teatre té molt menys risc de tornar-se "diva".

P/ Has treballat en Història d'un cavall amb professionals de la talla de Paco Valladares, ¿t'han ensenyat alguna cosa?.

R/ Ha estat un luxe treballar amb Carlos Hipòlito i amb Paco Valladares, els dos de dues escoles tan distintes (es refereix que Paco Valladares segueix les consignes de treball de la vella escola). El que més m'ha sorprès és aprendre de persones a les quals admire tant que són tan humils i properes!. Realment crec que la gent gran del teatre té molt menys risc de tornar-se "diva"

P/ Conta'ns alguna anècdota dels assajos.

R/ ¡Ha hagut moltíssimes!. Ara pense en el dia que vam anar a Burgos i el director d'orquestra es va posar en un moment molt dramàtic, quan castren al cavall i estem tots cantant un rèquiem brutal, a donar-nos l'entrada amb una botifarra de Burgos en la mà... i clar, va haver qui va soltar una "pedorreta", però com som cavalls aquesta espècie de riure va poder passar per relincho.

P/ Anem a seguir amb el teatre. Amb els professionals del Taller d'Arts Escèniques, on has estat alumna i on també has impartit cursos, estaves interpretant El Messies de Tergal de Joan Serrano. Aquesta obra suposa una adaptació poètica, ¿com ha estat la vivència?.

R/ Als últims anys amb el que més he après ha estat amb aquesta funció perquè havia treballat en el teatre des dels 19 anys però mai havia fet text. El Messies és text. Pur i dur. A part és un recital poètic dramatitzat en el qual s'ha respectat prou la poesia de Miquel Martí i Pol. A més, ¡és un luxe treballar amb textos bons i que transmeten sentiment!.

P/ ¿I amb els teus companys?.

R/ Amb Joan, amb Daf, que és una professional, i amb Pau he après moltíssim.

P/ ¿Et vas iniciar en el teatre a partir de treballar amb Ananda Dansa?.

R/ No, abans. Quan vaig acabar la carrera de dansa, amb uns setze anys, vaig entrar al Centre Coreogràfic amb una espècie de beca. Allí, ens feien classes indiscriminadament de dansa contemporània, interpretació i veu. Van ser uns anys molt intensos en els quals vaig treballar amb els millors coreògrafs europeus i també amb gent molt bona d'art dramàtic com Toni Tordera, Guillermo Eres... I després vaig entrar en Ananda que, encara que és una companyia de dansa i només s'apreciï el moviment corporal sense text, els muntatges es fan a partir d'improvisacions teatrals.

Severo va ser la típica trobada somiat d'un actor amb el cinema en el qual et diuen que vas a tenir tres sessions i tu ja l'hi dius a tots els teus amics, família, i, després, tres sessions es redueixen a una frase

P/ Altre gènere que has treballat ha estat el del serial televisiu. Has participat en una gran producció serial sobre la vida de l'últim científic espanyol que va rebre un premi Novel: Sever Ochoa. L'estrena és imminent a TVE. Quan et proposaren el paper, ¿quines il·lusions tenies?.

R/ Sever va ser la típica trobada somiada d'una actriu amb el cinema en la qual et diuen que vas a tenir tres sessions i tu ja l'hi dius a tots els teus amics, família, i, després, tres sessions es redueixen a una frase perquè en les unes altres dues sessions estàs com de figuració especial, però encara així vaig tenir bastant contacte amb tota la gent. Amb Imanol vaig tenir molts riures.

P/ ¿Has notat diferències de rodar una sèrie al curt o al llargmetratge?.

R/ ¡Home, clar!. En els curts a més de ser actriu ets encarregada de catering, maquilladora... llevat que estiguin subvencionats. En una sèrie, per exemple, Severo Ochoa, per a dir la meva primera frase vaig estar des de les 7 del matí esperant en el set fins les onze de la nit que es va rodar la frase, clar, ni pla, contrapla ni res de res, un pla-seqüència en el qual a mi se'm veu xicoteta amb l'Imanol parlant. És menys cansat però més avorrit. Els actors no fan res més que esperar.

P/ Del que has fet fins ara, ¿què és el que més t'ha agradat?.

R/ Del que millor record guarde és d'un bolo que vam fer a Navajas. Ens van encarregar que reproduíssim una llegenda del poble que tracta de dos nuvis que es van ofegar en el riu. En aquesta actuació vaig poder expressar tot el moviment que vaig voler amb la música del rèquiem de Mozart, que és la meva obra favorita. A més, el paratge era preciós, amb una cascada natural, i quan ens vam ficar en el riu va ser com alguna cosa màgica. Com no, també Dripping, el record que tinc ara del meu primer paper en un llarg és molt bo

La tele és l'aparador. Pots estar més o menys d'acord, però avui en dia la tele mana

P/ Si tornem a la teva experiència televisiva, és inevitable nomenar el programa de cor Tela Marinera pel qual t'has donat ha conèixer al gran públic. La teva participació en aquest programa, ¿és un encert o una errada?.

R/ Encert, tot està be. La tele és l'aparador. Pots estar més o menys d'acord, però avui en dia la tele mana.

P/ ¿Creus que et poden encasellar?.

R/ No crec que a mi em puguen encasellar en res. Gairebé tot el món que em coneix sap que faig coses distintes, encara que pot ser que si hagi gent que per que estiga ací no em vulga per a treballar. Però no tinc tant de pes actualment perquè només isc cinc minuts al dia, a més em sembla que està bastant clar que per a aquest treball concret han cridat a una actriu i no a una periodista. Però això és un personatge, encara que en ocasions s'aprope prou a mi. A més a més, de tot s'aprèn. Les taules que he agafat davant la camera també son vàlides. En qualsevol cas, qui tinga un prejudici sobre mi per això, no crec que siga una persona am la qual valga la pena treballar. Tampoc crec que em creme tant. El que sí que em dóna un poc de por és que quan la gent em vega en Dripping, per exemple, pense: ¡ai, mira!, ara aquesta vol ser actriu"; Quan jo duc des dels dinou anys damunt d'un escenari.

P/ Esperarem que no siga així i que tingues molt d'èxit a un futur no tan llunyà, i que aquesta primera entrevista siga la primera de moltes altres. ¡Moltes gràcies, Gretel!